L´edat moderna suposa per Piera un període de recuperació i transformació necessari per sortir de la crisi baixmedieval. A més dels problemes que suposava el descens de la població amb el conseqüent abandó de les terres, es va sumar l´acció de bandolers al Camí Reial, que a mitjans del segle XVI es va convertir en pas de la plata americana que anava cap a Gènova.

Entre els segles XVI i XVII, Piera no presentava cap característica especial. La població ve créixer lentament, un 65% aproximadament, la majoria eren pagesos que vivien sobretot del cereal i en menor grau de la viya, l´olivera i els horts.

En aquesta època a la vila es podien distingir tres zones clarament delimitades seguint el Camí Reial:

El primer sector amb què es trobava el viatger que venia des de Martorell era el Raval Superior, molt poc poblat amb unes poques cases amb horts i camps. Després de travessar el Portal d´en Selva, localitzat on actualment hi ha la Plaça de la Creu, s´iniciava la part enmurallada de la vila, el Mercadal, perque aquí es realitzaven les activitats de mercat tots els dijous i a la Fira d´Agost. Poc a poc es va anar constituint com el centre del poble, ja en el segle XV s´hi havia traslladat el monestir dels Trinitaris i l´Hospital de Sant Francesc. Seguint la baixada i després de creuar el Portal d´en Golart, posteriorment d´en Romanyà, i sortir de la muralla s´entrava al Raval Inferior on tenien residència i tallers els artesans un dels grups més castigats per la crisi. Aquets era el nucli més antic del poble.

Un altre aspecte a tenir en compte era la importància del component religiós a les societats d´aquesta època. A Piera la parròquia disposava al 1636 de 13 altars i a més existien les capelles de Sant Sebastià, Sant Cristòfol, Santa Magdalena, la Verge de les Neus al mas Noguera i l´església de Freixe. Les dues devocions més importants eren les de Sant Bonifaci de Cerdanya proclamat patró el 8 de setembre de 1669, any en què una relíquia del sant va venir a Piera des de Montserrat i, sobretot, la del Sant Crist que té les seves arrels en una llegenda del segle XII i el vot de poble data del 28 d´abril de 1688.

Des del punt de vista polític, Piera era una vila baronial depenent del Monestir de Pedralbes sota l´administració d´un batlle. El 1531 el municipi va demanar a Carles I el retorn al patrimoni reial, a finals de segle es va posar un plet a l´Audiència per la mateixa raó que no es va resoldre fins la Concòrdia de 1607.

Organitzat amb règim insaculatori des de 1606, el Consell Municipal es reunia primer a la sagristia i a partir del segle XVII a la casa consistorial.

El 1635 s´inicia l´enfrontament entre Catalunya i el rei Felip IV, una crisi que va desembocar en la Guerra dels Segadors (1640-1652). Piera va tenir una participació activa en el conflicte: presència en el Parlament convocat per Pau Claris en 1640, un pierenc, Lluís Valencià, va ser oïdor militar de la Generalitat el 1650 i formació d´una companyia de 50 homes per lluitar en la defensa de Lleida.

Si d´aquesta guerra Piera, i en general Catalunya, no va sortir gaire malparada, no va succeir el mateix amb la Guerra de Successió (1700-1714). Encara que la vila va caure en mans felipistes el 1713 es van continuar els combats, alguns protagonitzats pel guerriller Carrasclet, fins i tot després de la presa de Barcelona, l´11 de setembre de 1714.

Amb el Decret de Nova Planta es va acabar l´antic règim insaculatori i es va introduir el de sis regidors nomenats directament per l´Audiència que estava a Barcelona. El vell sistema de la vegueria va ser substituït pel de corregiment, quedant Piera en el de Vilafranca.

Al segle XVIII, però, va iniciar-se una embranzida econòmica basada en l´especialització agrícola de la vinya que va suposar un creixement de la població de més del 60%. Els contractes de rabassa i l´augment de demanda van duplicar les terres de vinya conreades.

Aquesta prosperitat es pot apreciar al luxe fins aleshores desconegut de la Casa Sastre construïda el 1724, en l´enderrocament del Portal d´en Selva al 1759 amb l´excusa d´una visita del rei Carles III, quan el veritable motiu era la necessitat d´eliminar les muralles que encotillaven el creixement de la vila cap el Raval Superior o en l´engrandiment de la majoria de les masies.